Tot s'acaba

No se si m'estic perdent o ja estic perduda. Potser amb el divorci vaig desgraciar la meva vida, i la de la meva filla, o ja va ser un error néixer en aquesta vida. Sento que no encaixo en aquest mon, amb res. Tothom fa la seva vida, feliç amb qui compartir, amb qui riure i plorar, sense por. Nadant contra corrent, no se quin es el meu camí, ni el que m'espera, només se que he fracassat, que m'esforçat fins no poder mes per ser feliç. On soc, on vaig... M'estic tornant boja, o ja n'hi estic... No se on es el meu lloc.

 Ja arribarà, algun dia, algu es per tu... Et diuen... Pero mai arriba, la soledat i la fredor t'absorbeix cada cop mes... Viure la vida, disfrutarla.. Es lo mes bonic que hi ha.. Rodejada de gent que t'estima, que et fa sentir be.. Pero s'acaba, com un somni, i torna la tonelada de problemes, rutines.. I per a que? Aixi es la vida? No, aixi no es, es per viure-la, gaudir-la, i la majoria del temps ens la passem aburrits, amargats, esclavitatzats. Critiques, estar reprimits per lo que diran... No entenc res, cada dia entenc menys.. Ens preocupem per coses insignificants, quan en aquest mon hi han realment problemes importants que ens els tapen... 

Sentiment de desaparèixer, marxar, començar de 0, on esta l'error? Caminar sense moure't del lloc. 

I donaries tot per allò que estimes, el teu amor, la teva pell per abrigar, la teva vida. En memòria del meu tiet, i Tots aquells éssers que estimo massa que ja no hi son i que hem fan massa falta, entenc el teu sentiment tiet, la teva peça no encaixaba al puzzle d'aquest mon, incomprès, alma lliure i bohemia. Lògica davant de tot i tot va al revés. Estimar, l'amor es lo mes bonic que hi ha, i mes si es incondicional... Casi extingit. Passió, desenfre, satisfaccio, ternura... 

Casi 30 anys.. I hem veig amb aquestes... No ara, des de fa uns anys ja.. Res que no m'hagi buscat. Aprendre dels errors i tornar-te a aixecar, quan et donen unes quantes bofetades, costa tant.. Cada cop mes.., i vas aixecant murs al teu alrededor.. Cada cop mes i mes alts... pero sempre hi ha algu que et toca el cor, amb un ditet i tornes a reviure la desgràcia, l'abandó, i es tan fàcil tornar a caure, pero tant....

I et venen coses inesperades, que no saps per on agafar-les i no hi ha fre, Bueno si, la paret que et trobes al final, o al principi... I ho pateixes en silenci, sense que ningu se n'adoni, sota la teva experiència, es millor aixi, ningu mes ho ha de patir mes que tu. T'ho has de tragar si o si. 

No se com acabarà aquesta historia, la historia de la meva vida, ni si hi ha algu que hem correspon tal com diuen... Qui sap, qui sap que passara dema, algunes coses acaben avui, algunes començen dema.. Moren, neixen.. La vida flueix i segueix amb tu o sense tu, quedante en l'oblit o en el record, sense l'imprescindible. 

Només se que algu hem manté, hem manté viva, qui ha nascut de mi, de la meva sang, de les meves entranyes.. Necessito respirar, respirar profund i no puc, no trobo la Manera i m'ofego, es com una mort lenta. Lentament marxo de mi mateix, mentres tot hem dona igual...