UNA DONA SOLITARIA

Cada dia més dones es veuen submergides en un mar de problemes, soles amb els seus fills, per que els seus marits covards han fugit, han abandonat. Carregar més pes del que pots al llarg del temps pot passar-te factura, vet aquí el meu cas. 

Després de llargs mesos fent front a problemes insostenibles, on la teva personalitat va sent cada dia més exprimida pels problemes i les forces es van esgotant, però penses, has d'aguantar com sigui, pels teus fills, per que has de tirar endavant, t'he n'has de sortir si o si. Es una agonia constant, cada dia et costa més aixecar-te del llit, però ho fas pels teus fills, no hi ha alternativa. Per la nit les llàgrimes cauen al coixí silenciosament sense que ningú se n'adoni. Ningú sap la tormenta que es prepara dins teu.

Sembla que mai acaba, quan acaba un problema comença un altre o s'acumulen de tal manera que et vens avall, però has de tornar a aixecar-te, una i altra vegada. Fins que arriba el dia, en que mires endarrere i veus tot lo que has avançat, tot lo que has caminat i l'esforç que has fet a cada pas, i dones gràcies d'estar on estàs, per que has anat cap endavant. Te n'adones de les persones que han estat al teu costat sense deixar-te ni un moment, les que t'han donat un cop de mà, i les que també han girat el cap i han mirat cap a un altre cantó per evitar-te. 

Però què passa quan et treus el pes de sobre, no et pots sostendre dreta, caus a terra com una mosca de no res, sense forces, sense personalitat, sense autoestima. Es una lluita dura, aquí comença una nova lluita, la de la enfermetat en que caus. Et veus submergida en un forat negre on no hi ha manera de sortir-te'n. T'entren les pors, les angoixes, l'ansietat, es un sofriment constant, tens por d'agafar el telèfon i rebre una mala noticia, estar sola, no poder-la afrontar, vols estar aïllada, desaparèixer, que et deixin en pau, et sents el sac de patates de la gent on li donen les patades. I segueixes rebent pel terra, et vas enfonsant encara més, fins el dia que esclates, i estàs tan cansada de tot que ja no hi veus sentit de res. Estàs en una altra esfera, en un altre nivell on ningú t’entén, ningú t'escolta, et veuen com una malalta i has d’obeir lo que et diuen. Es perillós per que això fa que empitjori, i així es, per que tu no ho vols admetre, escoltes el teu cos el que necessita i t'ho neguen, t'enfades, sobrepasses els teus límits i la negror t'encega. Molts per voler-te ajudar ho empitjoren, has de saber veure qui es el que t'ajuda, el qui confia en tu i et fa pensar i avançar. 

Hi han moments crítics, on penses que no ets res en aquesta vida, no figures cap paper, tant esforç, tant sofriment per a què, viure així no val la pena, llavors et venen els pensaments negatius i entres en una espiral que no pots parar. Tens por de fer-te mal tu mateixa però te n'han fet mal, que per una vegada més tot s'acaba. Serien uns dies de dolor pels demés, però després quedes en l'oblit, la vida continua, tots seguirien els seus camins, les seves vides i tu ja no hi series. Si arribes en aquest punt es molt dur per que veus que es difícil que et surti be, i de fet sobrevius. Això al cap dels dies, et fa pensar, realment estàs en aquesta vida per alguna cosa i has de lluitar per ella. 

Primer TU, has de ser egoista, ningú farà res per tu, segueix la teva vida per que es teva, per lo que tens, pels teus valors, per les teves coses positives i eliminant les negatives o apartant-les, per la gent que ha estat amb tu, lluitant mà a mà i d'alguna manera ho ha sofrit, i molt. No es fàcil passar tota aquesta odissea, sortir del forat, hi ha molta ajuda mèdica, més de la que ens pensem, per això has de fer lo possible per recuperar-te, pujar aquella força que tens i valdre't per tu mateixa, sinó sempre tindràs algú darrera vigilant-te, el que fas, on vas, quins plans tens....es agobiant.

Mai et recolzis amb ningú, per que sinó has begut oli, d'un dia per l'altre pot desaparèixer i deixar-te sola, com si fossis res, com si tot lo que has viscut hagi sigut un somni. Tot el futur que t’havies imaginat no era real, tot per la covardia, i veus que no tens futur, que et quedes sola, sense armes, amb buidor i dolor.

La vida segueix per tu i per tothom, no perdis mai la teva dignitat, fes que et respectin, això si, la soledat es dolorosa, trista, però també independent i lliure. No hi ha plans, no hi ha il·lusió, i t'estalviaràs una decepció. La vida es el present, el dia a dia, qui sap demà com serà o què passarà, no cal preocupar's-hi, treu importància, pensa en el ara, disfruta cada minut, cada segon, amb calma i tranquil·litat. 

Sigues tu mateixa, ets com ets, amb els teus defectes i virtuts, acceptat com ets i a qui no li agradi, no es el teu problema, lo important es que t'agradis a tu mateixa. No tinguis por de res, ni de ningú, si no m'ha vençut un banc que m'ho podia haver pres tot, a mi i als meus fent la vida impossible, res hem pot parar. Sempre mirant endavant, amb el cap ben alt, vindran èpoques millors, i de pitjors, però tot passa, el temps cura i oblida. La vida et dona segones oportunitats i es com tornar a néixer, ets una persona nova, forta i valenta, havent passat potser el pitjor moment de la teva vida.... tornes a començar.